Fa uns dies parlant amb la meva germana i el meu cunyat sobre les addiccions i les seves tristes conseqüències, els vaig dir que la meva única addicció era el voleibol. Tinc la costum de parlar exagerant-ho tot, així que suposo que no és una frase que us hagi de sorprendre venint de mi, però el cas és que vaig completar la meva frase dient: "però és una addicció sana, així que no hi ha cap problema!". Em va sorprendre que fos el meu cunyat qui em respongués: "no,
per tu, no és sana".
Us explico això perquè crec que no cal conèixer-me gaire per saber que tinc tendència a posar el vòlei per damunt de moltes coses que a priori són més importants, i que a conseqüència d'això, m'obsessiono fàcilment analitzant problemes i intentant buscar solucions quan, per exemple, un partit va malament.
Arrel del partit de l'últim cap de setmana he estat donant-li voltes a la situació del nostre equip. No sé si ho veu veure, però vaig acabar bastant frustrada. Crec suposar que no vaig ser la única, però com que no tinc massa oportunitat -ni sovint prou confiança- per parlar amb moltes de vosaltres i transmetre-us el que penso i sento, he decidit escriure-ho, potser per estar segura de no deixar-me res, i perquè volia prendre'm el meu temps buscant les paraules exactes i les més adequades. El problema ara serà trobar-les i aconseguir donar-los un significat prou universal com per què a totes us arribi el mateix missatge, cosa que porto divuit anys intentant fer i de moment no ha estat possible... però no perdré res per intentar-ho.
La cosa és que des de principi de temporada porto acumulant sensacions, emocions i també una certa angoixa respecte al que ens passa. Òbviament moltes d'aquestes sensacions i emocions han estat positives, però tenint en compte que juguem a voleibol per a divertir-nos, el que realment em preocupa és haver de guardar aquesta angoixa. És cert que no puc pretendre que tot sigui positiu, només les paraules "victòria" i "derrota" ja tenen connotacions que ho impedeixen, però penso que potser tenim aquest mal sabor de boca més sovint del que tocaria per a ser jugadores...diguem-ne no professionals, en formació. Així que d'entrada m'excuso per no tenir en compte la part positiva: no és que no la valori, és que trobo que és necessària i natural, i per tant, no em preocupa que hi sigui.
Sobre el que deia d'acabar un partit amb mal sabor de boca, he d'aclarir que penso molt sincerament que es pot gaudir d'una derrota, per amarga que sigui, des del moment en que es pot gaudir jugant. Però només pots sentir-te bé havent perdut un partit sabent que ho has donat tot per a evitar-ho, que has donat el teu 100% i que simplement, el rival et superava. Pot semblar contradictori, però potser són les derrotes que menys et mereixes les que més pots gaudir. Personalment, crec que no hi ha res més frustrant que perdre alguna cosa per la qual no has lluitat -a menys que l'objectiu fos perdre-la, és clar- sabent que podries haver-ho fet. I això és el que em va passar el dissabte. No a nivell personal, però si a nivell d'equip.
No pretenc fer una "carta de motivació" (com l'acaba de descriure ma germana), ni posar-me en un rol que no em toca (no sóc ni entrenadora ni capitana), però sí que vull expressar com em sento com a una jugadora més de l'equip. I aquesta última expressió és imprescindible per entendre un dels que crec principals problemes del nostre equip. La diferència entre un grup de jugadores i un equip vindria a ser que el grup és un conjunt d'individualitats i un equip és una sola unitat formada per "peces". Cada jugadora és una peça, els entrenadors en serien una altra; però totes les peces són necessàries. Sempre hi haurà peces més grans que d'altres, però si en falta una, per petita que sigui, un equip no és més que un puzzle inacabat. I quan dic que hi ha peces més grans que d'altres, vull dir que cada jugadora té la seva funció i el seu rol en un equip, i que hi ha rols més extensos que d'altres, però no per això millors o més importants. Sé que no us estic descobrint res de nou, però potser a vegades va bé recordar que entre les característiques d'un bon jugador figura la humilitat i que aquesta ha de comprendre que una companya d'equip és una peça més del puzzle, més gran o més petita, però igual d'important per a que sigui complet. Vull deixar clar que per a mi la humilitat està ben lluny del victimisme, i que per damunt de tot està el realisme: cadascuna de nosaltres ha de saber quin és el seu paper a l'equip i acceptar-lo, pot (és més, ha de) seguir lluitant per a ampliar-lo però no aconseguir-ho no ha de ser cap motiu de frustració (i aquí està parlant una frustrada per experiència). S'ha de ser conscient de que quan es va crear l'equip, totes sabíem quin seria el nostre rol inicial, i el vam acceptar. En aquell moment vam crear un vincle amb l'equip, ens vam comprometre a formar-hi part durant aquesta temporada, independentment del tamany que tingués la peça que representàvem. No hi ha cap motiu per a deixar d'acceptar-lo ni perdre l'esperança, mai se sap el que pot passar, i vull creure que tot l'esforç que fem ens aporta una recompensa, a curt o llarg termini.
A les que acabeu d'entrar a l'equip juvenil us queda un munt de temps per a aprendre i gaudir del vòlei; d'altres heu canviat la vostra perspectiva del vòlei recentment i podeu sentir-vos desconcertades en algun moment; però algunes poques portem un o dos anys en aquest equip, hem vist marxar i entrar gent, i penso que no només parlo en el meu nom quan dic que tinc moltes ganes de lluitar per arribar tant lluny com es pugui, ara que l'any que ve ens tocarà marxar a nosaltres.
No és fàcil en tan poc de temps passar de ser un conjunt de jugadores, moltes de les quals no havíem jugat mai juntes, a ser un equip i a actuar com a tal. Aquesta seria la principal diferència entre nosaltres i un equip com el del Barcelona, més enllà del nivell tècnic, és l'experiència que moltes d'elles han anat adquirint juntes progressivament el que les fa un equip. Hem demostrat que nosaltres també podem i sabem actuar com a unitat (recordo especialment el primer partit contra Sabadell i l'últim set del segon contra Premià), i tot i que les circumstàncies ens siguin adverses (ja que som tres jugadores que només podem entrenar un dia amb l'equip) crec que si ho hem aconseguit en situacions puntuals, la constància i les ganes de cadascuna faran que ho aconseguim sempre. Per això crec que és important que entenguem que sigui quin sigui el nostre rol a l'equip, cada entrenament, cada punt de cada partit és una oportunitat per aprendre i demostrar -o reafirmar- el que valem a nivell individual. Si no sabem reconèixer i apreciar les oportunitats que se'ns donen, probablement l'esforç que creiem estar fent no sigui suficient, o existeixi algun problema a nivell individual al que s'ha de buscar una solució (la por i l'autopressió que ens creem són dos bons exemples d'aquests problemes). L'esperit d'autosuperació i la competitivitat de cadascuna han de passar per sobre d'aquestes pors que estic segura que totes coneixem però que ens costen d'identificar com a autodestructives (no he trobat una paraula menys exagerada) i d'apartar de nosaltres. Això forma part del nostre creixement com a jugadores, del qual l'etapa juvenil és la última fase: durant aquests tres anys hem d'aprendre a superar aquestes pors i a confiar en nosaltres mateixes, per tal de formar-nos com a jugadores i adquirir una maduresa esportiva al començar l'etapa sènior.
Com he dit abans també hem d'aprendre a ser conscients del rol que tenim a l'equip. Penso que en un equip és necessari i imprescindible que hi hagi lideratge, una qualitat representada per la capitana però que s'ha de repartir en la quantitat més gran possible de jugadores per a que existeixi un equilibri. És difícil que una jugadora sola porti l'equip, i encara que no tothom té la capacitat de ser líder (atenció! l'absència d'una qualitat no implica un defecte!), totes tenim la capacitat de recolzar-nos mútuament. Si no portem l'equip, ja sigui per falta d'experiència o per qualsevol altra raó, hem de tenir present que sí que hem d'ajudar a que segueixi endavant: no serem el motor, però si una roda, sense la qual l'equip tampoc funcionaria. També vull deixar clar que la/les líder(s) d'un equip no són ni les millors jugadores ni de bon tros les més importants: és, com he definit abans, un rol més que algú ha d'assumir.
Espero haver tret alguna cosa d'aquesta reflexió, a mi m'ha portat una setmana (de fet més, però una setmana intensa des de dissabte passat) de lo que diríem "menjada de cap". Entre àlgebra, biologia i química la Valèria no tenia res millor a fer que pensar en vosaltres; així que espero que veieu la importància que té per a mi el meu equip... tinc plena confiança en cadascuna de vosaltres i espero que d'aquí a final de temporada podeu dir el mateix de mi.
Amb ganes, esforç, constància i confiança podem arribar molt més lluny del que creiem; ja diuen que la història no l'escriuen els vençuts així que us proposo de donar-ho tot per a poder escriure nosaltres la nostra història i poder estar-ne orgulloses. Una abraçada!
Valèria
Jugadora del Juvenil A
¿Quieres tener tu propio blog?
serà el nostre primer torneig com a organitzadores, una nova forma de gaudir-lo!
